Pensant

He decidit pensar-te, havent-te donat per nua.

He pensat en sentir el que no és sent si no és nu,

perquè no hi ha ser que no siga màgic amb tu,
com una fada que acaba sent princesa adorada,

com una papallona que acaba sent una fada enamorada.

He pensat en dir als mars que m'hi facen, per tu, un llac,
on t'hi veja reflectida a la lluna, nit i dia, on poder sospirar.

He pensat, callat, engolit i dubtós, que em caldrien mil llunes.
unes que mai es gasten de que et mire, unes que, per mirar-te, més duren.

Que no importe la distancia si és el meu alè en dormir, el teu bressol,
que no importe el temps, si, en despertar, se'm baralle a la cara la teua llum i la del sol.

¡Que siga una maleïda tendresa el meu saludar,

així com siga el teu destí el no despedir-te, mai!

He pensat en no pensar-te, que m'hi fa mal i m'hi fa escriure,
que se'm seca la sang en no dormir per no somiar-te.

He pensat que és cruel el món per tenir un mot com el teu nom,
aquell que m'hi fa callar, somriure, callar i res, mort.

Un món màgic diuen,
tan prop, i tan lluny, que m'hi burle.

Que és la teua mà absent un dolor dolç, sucrós;

tant baix he vist el món, que en pensar-te, m'alce i és pitjor.

He pensat, que pensar-te és música, cant.

He pensat que no hi ha ser si no estàs,
així com no hi ha ara un mai, perquè no has estat.

Que li diuen angoixa, i jo li dic enveja,
he pensat, avui, demà,
i cada vegada, que el silenci m'hi deixa.